THE END OF THE AFFAIR (1999)

Título en castellano: El fin del romance

Director: Neil Jordan

Música: Michael Nyman

Una mujer aprisionada en un estéril matrimonio entabla un ardiente romance con un escritor que ella misma zanja cumpliendo una sagrada promesa que hizo para salvar la vida de su amante durante un bombardeo.

Por Miriam Sanchez (*)

Ens trobem al Londres de la Segona Guerra Mundial. Sarah (Julianne Moore), una dona casada amb Henry, un insuls funcionari (Stephen Rea), viu una tumultuosa història d'amor amb Maurice Bendrix (Ralph Fiennes), un atractiu i solitari novel·lista. Un desgraciat accident durà a Sarah a fer una promesa que es veurà obliga a complir, posant així fi a la seva aventura amorosa amb Maurice. Neil Jordan és l'encarregat de dur a la gran pantalla aquesta novel·la de Graham Greene, mentre que Michael Nyman es reserva la tasca de transformar les imatges a través de la música. Nyman deixa enrere la seva etapa més minimalista, marcada per nombroses col·laboracions cinematogràfiques (destacant les seves peces compostes pels films de Peter Greenaway) i es cenyeix donant a la pel·lícula la música que necessita; una música integrada marcada per l'homogeneïtat dels seus temes.

1.- Nivell dramàtic de la música

Lluny del que pugui semblar, The End of the Affair no és només una història d'amor en temps de guerra. És una pel·lícula sobre l'amor en la seva plenitud; l'amor físic i l'amor espiritual. Un amor palpable i un amor místic, parafrasejant a Sarah un amor que no s'acaba perquè dues persones deixin de veure's. Però també ens parla de la fina línea que separa l'amor de l'odi, i com el fet d'estimar obliga ha conviure amb el plaer i el dolor. La música original mostra aquesta ambigüitat a través de temes romàntics de cadència tràgica que evolucionaran, començant amb el tema inicial del dolor, per finalitzar la pel·lícula amb el tema de l'amor a Déu. En aquest context, la música se situa en el nivell dramàtic donant una visió dels personatges que només amb les imatges es perdria. Ens ajuda a descriure'ls, però sobretot ens serveix per entendre el seu estat de desolació permanent. Els temes musicals expressen el dolor que habita dins dels protagonistes, un patiment censurat que només s'atreveixen a plasmar en el seu diari. Així, gràcies a la música, la pel·lícula adquireix una dimensió que les imatges per elles soles no arribaven a expressar. Podem considerar també que es tracta d'una música adelantada, ja que gràcies al seu regust tràgic, se'ns informa que la història no tindrà un final feliç, encara que aquesta idea està recolzada ja pel títol de la pel·lícula i per la primera escena, on veiem al protagonista sol.

2.- Identificació dels temes musicals

Els temes originals més importants comparteixen la característica de presentar-se com a músiques creatives per acabar esdevenint necessàries. Aquest fet s'accentua si es fa un segon visionat del film, on veiem clarament com cada un d'aquest temes ens dóna informació sobre el devenir dramàtic dels fets. La música en aquesta pel·lícula té tanta importància que, fins i tot, es manifesta abans de que aparegui la primera imatge. Aquest tema inicial que acompanya als títols de crèdit, és un tema central incidental vinculat directament al personatge de Maurice. L'identifiquem com el tema de la obsessió, el dolor i l'odi. Un tema passional que reflexa els instints primaris incontrolables, com els gels desmesurats que sent el protagonista. La repetició i la circulararitat ens transmeten aquesta idea d'obsessió. La seva aparició inicial ens remet a que el personatge fa molt de temps que pateix. No són uns sentiments fruit d'escriure el diari, sinó que són previs a aquesta acció. Tot i la seva vinculació directa amb Maurice Bendrix, varia i s'expandeix en dues ocasions, com més endavant comentarem, però sense perdre la seva essència semàntica.

Ja immersos en el flashback que narra el diari de l'odi, ens trobem amb l'aparició d'un altre tema central incidental: el tema de l'amor tràgic el fin del romance. És el tema més romàntic de la pel·lícula, però no està absent de dramatisme. Tema relacionat amb l'aventura amorosa dels protagonistes que apareixerà sempre per recordar que la història està condemnada a acabar-se. A l'escena de presentació del tema, Maurice s'ha trobat amb Henry i entren a la casa on dos anys enrere es veia d'amagat amb Sarah. Maurice rememora en forma de flashos quan Sarah el va portar per primer cop. En aquest recordatori apareix el tema del fin del romance presentant-se així com un tema nostàlgic vinculat a l'amor entre aquestes dues persones. Aquesta presentació ja està impregnada per una lectura des de la pèrdua. El tema patirà només una variació, mentre que l'original està interpretat per instruments de corda la variació serà amb piano i tindrà un ritme més pausat. Un altre tema central és l'anomenat amor a Déu. Tema incidental que adquireix el màxim esplendor quan Sarah descriu a Bendrix com va néixer la seva fe en Déu. És un tema més espiritual, que remet a la pau i la calma que Sarah ha trobat en Déu. Tot i que només apareix en dues escenes, marca un clar punt d'inflexió en la pel·lícula, ja que suposa l'aparició de l'amor místic i intangible. Durant l'enterrament de Sarah el tema torna a aparèixer i s'expandeix, com si la pròpia Sarah des del cel hagués regalat l'amor a Déu a la resta de la humanitat. De fet en aquesta escena, el propi Maurice es qüestionarà la santitat de Sarah. L'últim del temes centrals, i també el menys important dels quatre, és el tema incidental de la primera vegada. Està lligat a tres moments amb un nexe en comú: la primera vegada que Bendrix i Sarah fan l'amor i la primera vegada que els amants es retrobem a soles des de la sobtada separació . De manera similar al tema del fin del romance, aquest tema romàntic s'impregna d'un aire melancòlic quan observem la pel·lícula des de la seva globalitat. Allò que en un principi semblava un tema empàtic amb la imatge, mentre fan l'amor, acaba adquirint el significat de record dolorós, durant el tens dinar. El tema durant l'escena del dinar se situen en un nivell dramàtic diferent, ja que delata allò que els personatges intenten dissimular: encara que hagi passat molt de temps continuen estan enamorats. És un enamorament marcat pel dolor i el patiment, ja que han de viure amb l'absència de l'altre.

Trobem dos temes secundaris incidentals que ens serveixen com a trànsit entre les dues classes d'amor; els temes del camí cap a Déu. Són temes diferents però amb elements en comú; estan lligats a les escenes que Sarah descriu al seu diari després d'haver fet la promesa a Déu. El primer és un tema monòton, poc passional que descriu la recerca de Sarah cap a un sentit que pugui omplir el buit que comporta no poder veure a Maurice. És un tema que l'empeny fins a l'església, i que, casualment finalitza quan es troba amb Maurice al tornar a casa. A partir d'aquí el diari continuarà sent relatat, però amb un altre tema secundari molt semblant a l'anterior. Aquest estarà impregnat per la dificultat que suposa per Sarah haver-se retrobat amb Maurice, una clara tentació que farà que es replantegi la promesa. Ambdós temes acompanyen a un muntatge de seqüències, que il·lustren moments diferents en el temps, entre els que cal destacar la preparació del miracle de Sarah (besant la taca del petit detectiu). Gràcies a la música i a la veu en off la transició entre les imatges es fa de manera natural. Un altre tema secundari incidental és el tema de Henry. Aquest personatge, tot i ser un dels membres del triangle amorós, té molt poca importància dins de la pel·lícula. Enlloc d'encarnar a l'antagonista, es converteix en còmplice de l'adulteri. És un personatge passiu que tot i dificultar la relació dels enamorat, sobretot perquè encén la gelosia incontrolada de Maurice, no condicionarà la fi de la relació. Per tant, el seu tema no té ni tan sols l'aspiració de convertir-se en contratema. És un tema que passa desapercebut, de fet només sona en una ocasió: quan Henry descobreix que la seva dona i Maurice havien estat amants. En aquest moment Henry és totalment vulnerable i l'aparició del tema fa que no estigui totalment sol davant la revelació. L'hem col·locat dins dels temes secundaris perquè només apareix en una ocasió i per tant no és un tema que identifiquem amb el personatges de Henry. Si l'hem batejat amb el nom de Henry és només perquè apareix en una escena rellevant per aquest personatge.

Com a temes secundaris incidentals més descriptius amb l'acció trobem el tema que acompanya a l'infant detectiu quan s'introdueix d'amagat a la casa de Sarah per recollir proves sospitoses. És un tema intrigant, de misteri, que serveix per posar en tensió a l'espectador. Una intenció semblant trobem en el tema que apareix quan Bendrix i el petit detectiu visiten al possible amant de Sarah, el senyor Smythe. Torna a ser un moment intrigant, més pròxim al gènere detectivesc que al melodrama romàntic. També amb l'statuts de temes secundaris trobem una bona col·lecció de temes preexistents, sovint diegètics, que contextualitzen els esdeveniments. D'una banda trobem temes de música melòdica típica dels 40's, i de l'altre peces de música clàssica. D'entre les peces melòdiques destaca Hauted Heart ja que apareix en dues ocasions. En primer lloc, acompanya a un muntatge de seqüències on veiem diferents moments de l'affair entre Sarah i Maurice. A través de la cançó els salts en l'espai i en el temps es produeixen de manera harmònica i natural. I en segon lloc, acompanyant als títols de crèdit finals. D'entre les peces de música clàssica tenim El Danubio azul d'Strauss que apareix com a música diegètica dins de la pel·lícula que han fet a partir d'un llibre de Bendrix. És tracta d'una música doblement diegètica, ja que l'acció que els protagonistes estan veient en pantalla els mostra a una orquestra interpretant el tema, mentre dos joves enamorats corren a abraçar-se. La utilització d'un vals excessivament tipificat ens pot remetre a la poca originalitat del film, i entendre així la vergonya que sent el protagonista davant la pèssima interpretació de la seva novel·la.

3.- L'origen de la música

La decisió d'emprar temes originals o preexistents no respon a un principi casual. Tot el contrari, mentre que els temes originals ens remeten als sentiments més profunds dels personatges, com el tema del dolor i el de l'amor a Déu, o ens avancen informació, com el del fin del romance, els temes preexistents simplement situen la història en un temps i un espai determinats. Els temes originals són molt més personals i intimistes per això els troben en escenes transcendents de la pel·lícula, no tant des del punt de vista de l'acció, sinó pel que fa a l'estat emocional dels personatges. En canvi els temes preexistent poden aparèixer en escenes on hi ha moltes accions, com en el muntatge de seqüències de Sarah i Bendrix en diferents moment íntims. A més a més, els temes preexistents no aporten informació sobre els personatges, acompanyen els seus actes de la mateixa manera que podrien acompanyar a uns altres enamorats en els seus passejos. Es tracta d'un clar exemple entre música integrada, en els temes originals, i música no integrada, en els preexistents. Però, no tot respon a una lògica tan cartesiana. Trobem un tema preexistent, que gràcies a la seva suggeridora lletra es pot arribar a convertir en un tema integrat dins de la pel·lícula. Estem parlant de Haunted Heart la lletra de la qual sembla estar escrita especialment per la pel·licula, ja que narra l'amor passional i gairebé obsessiu, d'un home cap a una dona. Segurament per això, va ser l'escollit, entre tots els temes preexistents, per acompanyar als títols de crèdit final.

Pot semblar curiós que els títols de crèdit finals vagin acompanyat per un tema secundari preexistent, que havia passat inadvertit per l'espectador. Però de fet, és normal que no es decidís acabar amb cap dels temes centrals: El fin del romance no tindria sentit, ja que es passa la pel·lícula anticipant el final que se'ns acaba de mostrar. El tema del dolor tampoc seria l'adequat, perquè els sentiments del protagonista han evolucionat durant el film, passant de l'odi a l'abatiment. L'únic que li demana a Déu és que el deixi tranquil, per això hagués estat molt cruel que el tema de l'amor a Déu hagués reaparegut durant els crèdits, quan en el cap dels espectadors encara estaria ressonant la sentència del protagonista (Dios, no quiero tu paz y tu amor). L'opció de Nyman (o de Jordan) va ser utilitzar la cançó Haunted Herart, tema que ja havíem escoltat anteriorment en unes escenes-record de Bendrix i Sarah. Una cançó que ens remet als bons moments que van viure junts, i que després de tot, aquests records seran l'únic consol per Bendrix. La veu de Jo Stafford, com si es tractés de la pròpia Sarah acomiadarà el film explicant com ha enlluernat el cor del seu enamorat. Si la pel·lícula se'ns hagués explicat de manera lineal el tema original s'hauria repercutit, impregnant-se pels esdeveniments de la pel·lícula, passant de ser un tema amorós a transmetre una certa melancolia i enyorança pels moments perduts. Però en el nostre cas, la primera vegada que sentim el tema ja som conscients de que es tracta d'un record, per tant ja porta implícita tota la càrrega nostàlgica.

4.- Circulació i variació de temes

La història se'ns presenta en forma de puzle, on els punts de vista dels dos protagonistes aporten les peces que configuraran la història. La música ajuda a donar coherència dins d'aquest desordre narratiu, gràcies als temes preexistents, vinculats a les imatges del passat, i als temes centrals, els quals mantenen la seva essència durant tot el film. Tot i això, hi ha algunes escenes que val la pena comentar, on els temes centrals pateixen alguna alteració. El tema del fin del romance és el que varia de forma més clara. El tema original passa a ser interpretat només per un piano i amb un ritme més pausat. Aquesta variació apareix a l'accident narrat des del punt de vista de Maurice: just quan es desperta després de la caiguda apareix la música. Aquesta variació pot respondre a que l'accident podria haver estat la causa del final de l'aventura. Però Maurice no ha mort, per tant l'espectador pot pensar que la història d'amor continuarà. La música és honesta amb l'espectador i no deixa que es faci il·lusions, ja que apareix per anticipar-nos el que passarà quan el protagonista acabi de pujar les escales. Quan Henry posa al corrent a Maurice sobre la imminent mort de Sarah, tornem a sentir la variació que sonava quan el protagonista reviu d'entre els morts. És un tema depurat on el ritme s'alenteix, com la vida de Sarah. Gràcies a aquesta escena el tema s'omple de sentit, i som capaços d'entendre la funció anticipadora que tenia la primera vegada que sona; no només pel que feia a la fi de la relació, que succeiria segons després, sinó al tràgic final que marcaria la vertadera fi de la relació: la mort de Sarah.

El tema del dolor i l'odi associat al personatge de Maurice s'expandeix cap a Sarah en una escena concreta. Parlem, novament, de l'escena de l'accident, però aquest cop narrada des del punt de vista de Sarah. El tema apareix en un moment de desesperació, quan la protagonista baixa les escales tement que Maurice hagi mort. A través del diari de Sarah coneixem per fi l'altra versió dels fets, i gràcies al tema musical se'ns informa que ella patia tant com Maurice. A part d'expandir-se, el tema varia a l'escena on Maurice persegueix a Sarah aferrissadament. Apareix com un tema no tan obsessiu, sense tanta cadència i més esperançador. Podem intuir un cert acostament al tema de Déu, que respondria a la lluita de Sarah entre la debilitat humana i la promesa a Déu. El tema, curiosament, finalitza quan Sarah entra a l'església. Dins de l'església apareixerà de nou el tema original del dolor, fet que d'entrada ens pot despistar. Estem davant d'una utilització anempàtica de la música, ja que els protagonistes s'han reconciliat amb un petó però sona el tema del dolor i de l'odi. Es tracta d'una escena de catarsi (la catarsi implica dolor) on l'amor físic, representat per Maurice, acaba imposant-se a la promesa amb Déu. Escena on es trenca l'encanteri, la imatge ens remet a aquesta purificació, però la música apareix com una incansable anticipadora insinuant que encara no estan lliures de dolor.

5.- Relacions de poder

Argumentalment podem considerar com a motor de la pel·lícula la promesa que Sarah fa a Déu. Per això, si la pel·lícula tingués un tema que representés aquesta idea, esdevindria el tema principal. Al no ser així, ens trobem amb tres temes centrals (el tema del dolor i l'odi, el tema del fin del romance, i el de l'amor a Déu) entre els que s'estableix, més que una relació de poder, una relació de causalitat. És a dir, un és la causa dels altres dos. Ens estem referint al tema del fin del romance ja que és a partir d'ell que es genera el tema del dolor i l'odi, i s'acaba arribant a Déu. La promesa de Sarah suposa la primera fi de la relació. Però estimar a Déu no és una conseqüència immediata de l'acompliment del miracle, al contrari, serà fruit d'un procés d'assimilació. Primer està desconcertada, una cosa en la que no creu ha salvat la vida de l'home que estima. No pot començar a estimar a Déu immediatament, per això el tema trigarà en aparèixer. Serà el fet que l'aventura s'acabi el que porti a Sarah a buscar el camí de Déu. És a partir d'aquest moment que Sarah seguirà els passos de Déu, fins acabar reconciliant-se amb la fe cristiana. També el tema del dolor i de l'odi s'alimenten majoritàriament dels sentiments i la impotència de Maurice davant de les dues pèrdues de Sarah, per la promesa, i finalment per la mort. Per tant, argumentalment, i seguint a la lògica causal, el tema del fin del romance seria el tema principal perquè ens remet contínuament a l'essència de la pel·lícula; una història d'amor condemnada a un final tràgic.

© Miriam Sanchez, 2006

6.- Temas del disco

1. Diary Of Hate (02:37) 2. Henry (01:47) 3. The First Time (02:15) 4. Vigo Passage (01:04) 5. Jealous Of The Rain (05:29) 6. The Party In Question (03:44) 7. Intimacy (03:02) 8. Smyth With A "Y" (01:54) 9. Dispossessed (03:21) 10. Love Doesn't End (04:29) 11. Diary Of Love (05:12) 12. Breaking The Spell (01:19) 13. I Know Your Voice, Sarah (04:08) 14. Sarah Dies (03:00) 15. The End Of The Affair (02:57)

(*) Miriam Sanchez fue alumna de Conrado Xalabarder en la Universidad Pompeu Fabra y por el presente trabajo obtuvo Matrícula de Honor. Ha sido publicado en Mundobso con su consentimiento.