Títol
en català: La jove de la perlaGIRL WITH A PEARL EARRING (2002)
Títol
en català: La jove de la perla
Director: Peter Webber
Musica: Alexandre Desplat
Una camperola es veu obligada a treballar com serventa del pintor Jan Vermeer, de qui es converteix en el seu model i obsessió i a la qual retrata en un famós quadre.
Per Manuel Pérez Riera (*)
Sí,
ho admeto, la meva ingenuïtat i falta de decisió, em van fer decantar-me cap
a un parell de llavis molsuts, amb al bona voluntat de, com a mínim, disfrutar
de la voluptuositat femenina de la jove Scarlett. Objectiu llargament acomplert,
doncs el pla es fidel al quadre, i ens obsequia amb una bona dosi de bellesa
femenina, sensible, senzilla, sinuosa, suau, suggerent. Així mateix, el film
és fidel al pla, al contingut, i ens obsequia amb una música càlida i continguda,
sensual sense excessos ni pretensions. Molt em temo que, com el Vermeer fílmic,
el director, o l'espectador, Alexandre Desplat
també es va sentir fascinat per aquesta bellesa virginal i va vessar tota la
seva inspiració en les seves composicions.
Però millor abandono aquesta retòrica ensucrada o em temo que no acabaré gaire bé. El centre del film és, en definitiva, i sense dir res extraordinari, l'Scarlett, la Griet que transforma a tot aquell que l'envolta, una noia tranquil·la, bonica i delicada, que observa i és observada perquè, en definitiva, no és res més que un retrat en una tel·la. Un quadre que es converteix en excusa per a explicar una història i donar ànima a uns personatges, que, des d'un inici, estan condemnats a acabar desapareixent en els límits del llenç pintat, en la suavitat d'un rostre i una perla sobre un fons negre. Tot això per dir, en definitiva, que el film i la banda sonora que intento analitzar tenen el seu orígen, la seva base, la seva essència, en un quadre, La jove de la Perla, i en el seu estil. El film, com també en la seva música, emana moltes de les característiques formals i simbòliques del quadre i de la pintura de Vermeer en general. Trobem, per exemple, el seu caràcter ambiental misteriós i suggerent, que es converteix en la principal característica de la sonoritat de la banda sonora. Es combinen melodies greus, de corda i vent, amb la pols màgica de timbre agut de piano, campanetes i arpa, que ressalten els fets més abstractes, els moments de màgia i revel·lació, mentre que deixen en silenci la narració més racional. En aquesta direcció, el discurs musical també cerca una sensació d'estaticisme, de moviment suspès en l'exclusivitat i senzillesa de l'instant immediat, amb una sèrie de temes de cadència lenta i regular, amb melodies que s'assemblen molt, que s'anuncien correlativament a través de la seva sonoritat, i que es barregen a l'oída de l'espectador (almenys a la meva), creant una única tela sonora amb una gradació de tons pastel. Una altra idea pictòrica que es transmet a la narració, és la del marcat clarobscur que presenta el quadre. No és d'extranyar, doncs, el fort sentit semàntic d'aquest contrast entre sonoritats agudes i sonoritats greus, o la càrrega simbòlica que s'atorga al silenci (en tot moment hi ha so, ja que els silencis reflexius s'omplen de música i les converses, de veu, de manera que un silenci pur, com el del Ruijven al final del film, adquireix un gran significat), o el contrast perceptiu que s'estableix entre melodies bones i dolentes.
Tanmateix,
totes aquestes característiques sonoro-musicals resideixen més en el caire més
ambiental, sensitiu o emotiu de la banda sonora, mentre que crec que el què
realment vertebra el discurs musical a un nivell narratiu és la protagonista
del quadre i la seva vessant més màgica. Malgrat que la narració explícita del
film es concentra en la història d'amor entre Griet i Vermeer, el discurs musical
es decanta per una temàtica més implícita: el procés de descobriment que realitza
Griet al llarg del film. A través de la seva innocència virginal, aquesta criada
d'orígen pobre, entrarà en contacte amb un nou món i se sentirà fascinada per
la seva vessant més màgica i eteria, per l'amor, per pintura, per la llum. Aquests
són els únics moments veritables del film, microprocessos d'un senzillesa gairebé
insultant que flueixen entre la mirada de la protagonista i el món eteri i misteriós
de la llum, de l'abstracte, de la màgia, el qual troba la seva representació
física en la pintura. La
música, doncs, ens narra un procés de descobriment màgic procedent del xoc entre
dos móns eminentment diferents (idea del clarobscur) que sorgeix de la part
més emocional de Griet, doncs és alhora un procés de descobriment interior.
És per això que els diferents temes, malgrat el sentit horitzontal estàtic del
film (a la història no passa res i la música tampoc té una gran evolució), sí
que presenten una noció de procés a nivell vertical (res no es mou, res no passa,
res no avança, però hi ha quelcom que és en constant evolució). Partint d'una
simplicitat i tensió d'incertesa, la sonoritat va evolucionant vers temes més
carregats i complets, cap a la revel·lació i al coneixement, en un cicle constant
en espiral. D'aquí també la seva orquestració, aquest contrast entre la repetició
hipnòtica de sonoritats agudes, que crea aquesta tensió misteriosa i suggerent,
desconeguda, i l'avanç de les melodies greus, més normals, senzilles
i evolutives, incidint més en l'emoció particular i el conegut. Es marca així
el xoc entre dos móns, entre els esquemes mentals de Griet, entre la humil ignorància
i feliç senzillesa d'on procedeix, i la complexitat i abstracció màgica del
nou món.
A partir d'aquesta idea, el principal eix semiòtic de la música el protagonitza un Tema Principal (TP), que assenyala els moments de culminació d'aquest procés i que permeten avançar cap a la següent etapa de coneixement, i una sèrie de temes i motius que fan progressar el discurs i la tensió musical vers aquest tema. En contrast trobem una sèrie de temes que obstaculitzen, amb la seva sonoritat tètrica, la màgia i el normal desenvolupament del procés de descobriment. Abans, però, de entrar en l'anàlisi concret de cada tema, caldria comentar les característiques generals de la música, en tant que, a grans trets (i mentre no s'indiqui el contrari), tots els temes tenen la mateixa naturalesa. La música de Girl With a Pearl Earring és original, composada per la pel·lícula per Alexandre Desplat, creativa en un nivell comunicatiu i totalment integrada en la narració (de vegades es pot saber què pensa la Griet només per la música). La seva actitud és força empàtica, tot i que hi ha algunes clares i importants excepcions, i la seva explicació purament incidental (només hi ha un tema diegetic, secundari, quan Griet observa Vermeer i la seva dona, la qual toca el piano).
Començant,
ara sí, l'anàlisi pel Tema Principal,
es compon de quatre notes de campaneta seguides d'una melancònica i volàtil
melodia. Considero que és el tema més important perquè, tot i aparèixer només
cinc vegades, sempre coincideix amb moments resolutius d'aquests capítols autorresolutius,
són la culminació d'un procés que s'ha anat gestant i prenent forma lenta i
subtilment. L'aparició d'aquesta melodia, en els seus distints nivells d'intensitat,
de les quatre notes de piano al seu ple desenvolupament melòdic, significa la
culminació d'un procés de fascinació, de curiositat, la resolució d'unes expectatives,
moments de distensió i de màxima intensitat màgica que no pertanyen a ningú
més que a la narració i a l'espectador. És una melodia de caràcter força expansiu,
ja que s'escapa del seu propi moment i s'extén a escenes posteriors, generalment
de transició, de reflexió de Griet en soledat, de manera que incideix en l'àmbit
de la ment i el record, potenciant la importància del seu significat. Els
moments de resolució són cinc: 1.- Quan Griet obre les finestres, moment en
que descobreix al totalitat del taller, lloc que la tenia encuriosida des de
la seva arribada a la casa. Aquí es desenvolupa en la seva melodia bàsica, sense
gaires implicacions emocionals afegides, principalment perquè el tema qualli
en la ment de l'espectador. 2-
El primer contacte físic entre Griet i Vermeer, quan ell li ensenya a molir
pigments, culminació de tot un procés de coneixement i fascinació mútua entre
ambdós personatges. Aquest moment suposa la fi de la seva relació més jeràrquica
i l'inici d'una relació de relativa amistat i igualtat. Aquí, el clarinet greu
es sobreposa a les campanetes, reforçant la humilitat i desjerarquització del
moment que relata. 3-
Quan ella és llepa els llavis (mmm...) per tercera vegada, després de
sentir els sorolls dels nens en un altre habitació que Johannes ha ignorat.
En aquest instant és quan la seva relació sobrepassa els límits de l'amistat
per confirmar-se dins el terreny de l'amor i la fascinació mútua, amb ambdós
implicats plenament i aliens a la influència de factors externs. Un tema
central (l'anomenarem TC1) apareix molt subtilment, només unes anotacions
amb el piano i la melodia fluixeta i aguda, ressaltant la delicadesa pura del
moment. 4-
La sogra de Vermeer li dóna les joies a Griet perquè el pintor la pinti, culminació
de tot l'estira i arronsa de les joies des de la seva aparició. El tema principal
sona semblant al punt tres, piano i melodia subtil, si bé ara aquesta entra
més tard i gairebé agonitzant.
El moment més important en què sorgeix el tema principal és, obviament, l'aparició final del quadre, que representa al culminació i concentració del film en la seva essència i punt de primeríssim orígen. Durant tot el metratge s'ha anat ignorant el quadre, que, tot i estar sempre present en els elements del film (protagonista, perla, llum, ritme...), mai s'ha mostrat directament. En aquest moment ens l'ensenyen en tota la seva esplendor, així com la música assoleix la seva màxima intensitat, desenvolupant sense fre un melodia que havia estat reservada, tant sols insinuada en petites dosis en moments puntuals, de manera que la sensació del clímax és d'una calma alliberadora. Observem, doncs, una progressiva degeneració del tema principal provocada per les circumstàncies de la història (aparició de dubtes i elements distorsionadors de la màgia i la innocència de Griet, que la portaran a abandonar la casa al final) i l'aparició dels temes centrals malèfics, dels que més endevant parlarem.
Deixem,
però, temporalment el tema principal
i analitzem com es construeix en el discurs musical tot aquest procés d'expectatives.
Cal considerar en aquest punt dues composicions melòdiques més que es relacionen
directament amb el tema principal: el tema que denominarem TC1 i el motiu
M1. TC1 és un despullat Tema
Central, un piano, amb una melodia doble (una melodia d'unes deu notes que
es va repetint en diferents tonalitats)
i algun detall de corda de fons, que representa el descobriment, l'aparició
d'un nou element i que és, essencialment, un tema d'objecte (doncs és una pel·lícula
força fetitxista). És una música subtil, misteriosa i suggerent, que canalitza
la confrontació de Griet amb quelcom que li és desconegut i que li provoca respecte,
però també fascinació, i que, en principi, acabarà coneixent. És en aquest sentit
que es relaciona amb el tema principal, doncs tota ànsia de coneixement requereix
una resolució, una satisfacció, i, per tant, sovint es converteix en precedent
immediat en continuitat del tema principal. Aquesta
música potencia, en definitiva, el caràcter màgic d'uns objectes, abstractes
o tangibles, que Griet desconeix i que mai s'havia plantejat que accedir-hi
fós possible, en tant que sovint pertanyen al món dels senyors i que els pobres
no hi poden accedir: l'art i la pintura (en el primer quadre), la càmera obscura,
les rajoles del terra (que són similars a les que li va donar el seu pare) les
perles o fins i tot l'amor (quan ella creu possible per primera vegada la seva
relació amb Vermeer). He de reconèixer que dos dels set moments que apareix
aquesta melodia plantegen alguns dubtes en la meva teoria: el primer, quan ella
està per primer cop al taller i aparèixen la mestressa i la seva filla malèfica
(potser es vol destacar el fet que per primera vegada la Griet se sent per damunt
dels amos, doncs ella pot campar tranquil·lament pel taller mentre que les senyores
no s'atreveixen a creuar la porta); i el segon, al final de tot, quan Griet
descobreix les perles que Vermeer li ha fet enviar, i que suposo que el que
es pretén és aprofitar i concloure la força de TC1 El Potenciador,
malgrat que no hi hagi res desconegut per a Griet.
Pel què fa a M1, la segona composició que es relaciona amb el tema principal, no és en sí un tema únic i complet, sinó un conjunt de 3 motius (i 2 o 3 variacions de cadascun) que, per la seva coincidència de característiques melòdiques i instrumentals i de funcionalitat, representen un únic grup semàntic. Si bé la seva significació no té gaire força dramàtica, per la seva reiteració constant assoleix una gran importància dins la narració fílmica, en tant que referencia constantment en la memòria de l'espectador i potencia la sensació hipnòtica, de bucle constant, d'estaticisme. E és un motiu molt bàsic, de poques notes de timbre agut (generalment campanetes) que es repeteixen durant un breu instant de temps i que poden anar acompanyades d'algun apunt melòdic de corda, també de poques notes. La sensació que ens transmet és, en general, de tensió continguda i en suspensió, de que alguna cosa passarà. Pel què fa al seu significat, dins aquesta idea de microprocessos, M1 seria la fascinació pura i sincera de Griet cap a les coses, sense distincions, la curiositat i la tensió, el punt de partida de la generació del misteri i de les expectatives que es resoldran en qualsevol dels Temes Centrals. Són, en definitiva, silencis màgics en suspensió, que emanen de la subjectivitat, de l'emotivitat, de la Griet fascinada i reflexiva; moments de gestació i desenvolupament de les idees, de trànsit vers el desenllaç.
Al
mateix temps, però, les diferents variacions
de M1 vinculen emocionalment instants allunyats del film, aparentment
sense un evident unitat narrativa. La primera variació apareix quan ella entra
per primer cop al taller i observa intrigada en la foscor. Sona molt dèbil,
tímid, amb la mateixa intensitat de l'atreviment de Griet. Quan el taller s'il·lumini
el tema principal tancarà el primer
cicle. Més tard, quan Griet posa per primera vegada per que Vermeer la pinti,
torna a sonar el motiu exactament
igual. Dos notes de campana i uns greus relativament pronunciats. La segona
vegada, uneix el moment en què Griet mira a Vermeer i la posterior reflexió
d'ella al llit, amb una base melòdica aguda i unes campanes de cinc notes, i
el que reuneix ambdós protagonistes mirant per la càmera obscura sota la intimitat
d'una gabardina, on sona el mateix però descomposat, a volum quasi imperceptible
i reverberat. I la tercera variació del motiu la trobem en tres punts: quan
ella enumera els colors dels núvols i els observa amb atenció, quan es treu
la còfia i li veiem els cabells per primer cop, i quan al final la mestressa
li crida que marxi de la casa i Griet la mira amb despreci. S'observa,
doncs, una gradació en el desenvolupament melòdic de M1, fins al punt
que en tres moments apareix un tema musical en tota la seva esplendor que ens
recorda sospitosament a M1. És un as que m'havia guardat (altrament dit
oblidat) a la màniga, i tant les seves característiques sonores (campanetes/piano
subtils i repetitives més melodia greu i misteriosa) com el seu moment d'aparició
i significat derivat, coincideixen amb els motius M1 de tensió màgica.
Ens remet, doncs, a la diferent intensitat de la fascinació i interacció de
Griet sola enfront el desconegut. Crec que aquest tema (de nom TC2) es
mereix la qualificiació de Tema Central,
donada la importància que la planificació musical atorga a aquests breus moments
de màgia, si bé la tentació de considerar-lo Tema
Principal ha estat a punt de fer-me modificar tot el estudi (intentaré ser
fidel a la meva idea original). Però també pel fet que configura una micronarració
simbòlica i perfecta dins aquesta temàtica que resumeix a la perfecció una de
les línies semàntiques del film: Griet es facina per un món desconegut (simbolitzat
en la càmera obscura), Griet s'integra i influeix aquest món (aconsegueix eliminar
la cadira del quadre), Griet ha d'abandonar aquest món.
Els tres moments en què apareix són d'una creixent intensitat en el seu desenvolupament melòdic, marcant el clímax final del film, i assolint una importància equiparable a la del tema principal. Tanmateix, crec que no té la intensitat simbòlica del Tema Principal i que no va gaire més enllà de la seva funcionalitat dramàtica i rítmica (marca una major intensitat en aquests moments de màgia dels motius M1 i ens divideix el film en tres, contribuint a la seva uniformitat gairebé invariable), mentre que el tema principal sí que ens sublima i aïlla una sèrie de fets simbòlics essencials essencials en el desenvolupament de la trama, més enllà de la narració palpable i explícita. El tema principal és la penetració i apoderament de la màgia en ella, creant-li una sensació de benestar abstracte i indesxifrable; TC2 és la pura fascinació, sincera i ingènua, que Griet aboca en un món complex, corrupte i pervers, i serà aquesta contradicció el que farà que la expulsin del seu eden màgic. Tanmateix, Griet no jutja ni valora, només sent, fins al punt que al final TC2 sona tremendament nostàlgic i tràgic, transmetent la tristesa profunda i pura de la innocència decebuda.
El
tema inicial, (Ti), un Tema
Central força interessant, es relaciona amb TC2 l'Humil, en
el fet que marquen l'inici i la fi d'un trajecte que comença i acaba simbòlicament
en el mateix punt (Griet marxa de casa per fer de criada i tenir una millor
vida, i, després de les seves peripècies pel món dels amos, ha de tornar al
món de l'humilitat i la pobresa), així com també que ambdós remeten a la innocència
i la senzillesa (Ti del poble, TC2 de Griet). Així doncs, Ti
representa els orígens de Griet, el poble, la gent més senzilla i ignorant,
la massa feliç, i és present en gran part de la primera meitat del film, desapareixent
i descomposant-se a mesura que el film avança i Griet es va integrant
en el món de l'exclusivitat. Ella surt deixa la casa de la seva infància i recorre
el camí cap a la seva nova llar en l'esplendor màxima de Ti, però farà
el procés a la inversa (amb el bonic detall del contrapicat sobre el cercle
del terra que marca aquest recorregut capicua) sota les notes de TC2,
ressaltant que, tot i que Griet tornarà al món que li pertoca (com es manifesta
sense imatges al reprendre Ti als crèdits), hi hagut una evolució, quelcom
perdurarà en l'interior d'una Griet que ha crescut des de la màgia i la senzillesa
d'una innocència intacta.
Ti l'Ignorant (en el sentit menys despectiu del mot), apareix, en els moments en què es posa de manifest la naturalesa més mundana dels criats i de la plebs, moments en què Griet o els criats treballen, desprotegits en la intempèrie, a la mercè de pluja i neu. En aquests instants, la melodia, ja de per sí lenta i harmoniosa, sense contrapunts aguts, sona senzilla, melosa i suau, sense grans complexitats, com el poble que intenta definir, i puntualment amb subtil i rústic pizzicato de corda que li dóna un caràcter dinàmic i divertit. A més a més, també s'utilitza en dos moments que resulten especialment interessants. El primer és quan ella surt de casa i entra a l'església, on està el poble i la seva família, s'anoten un parell de notes de Ti. Aquest apunt és interessant en el sentit que Griet es comença a relacionar i integrar en el nou món de l'exclusivitat del coneixement, i l'aparició de Ti (just quan es retroba amb els seus al creuar la porta de l'Església) la retorna, d'una manera bonica i subtil, al lloc d'on prové. Posteriorment, quan passeja sola amb Pieter després de la missa, es reprèn Ti, potser insinuant que Pieter és o serà l'únic que la lligarà a la realitat, que li recordarà quin és el seu lloc entre el poble més húmil, quan ella es deixa encisar per la màgia de l'art i d'un món tant temptador com (descobrobrirà) hostil. Aquí la melodia es mostra més aguda, sinuosa i misteriosa, però també més dèbil, ressaltant la fragilitat del vincle que uneix Griet amb els seus orígens. El segon moment en què apareix Ti i s'en potencia el seu simbolisme és amb l'arribada dels invitats a la festa de celebració del nou naixement a ca'ls Vermeer. A sona amb un recargament orquestral i una majestuositat inimaginables per la naturalesa del tema. És un instant genial, gairebé paròdic, doncs es pren el tema del poble i se'l planteja com si pertangués al rics, de manera que l'emoció que es transmet és totalment empàtica amb el moment, però al mateix temps la melodia transmet el seu significat original. El resultat és la unificació momentània d'ambdós móns, de rics i pobres, situant-los al mateix nivell d'igualtat i alegria idiota en comunitat. Un breu moment de justícia social que, com demostrarà el film, destaca que ni uns són tant alegrement rics ni els altres tant tristament pobres, i que la única diferència palpable recau en l'afany d'aparences i mesquinitat.
Aquesta
sublim paradoxa, però, ja s'ha iniciat instants abans quan s'ha utilitzat el
mateix recurs però totalment a la inversa, al utilitzar un Tema
Secundari de sonoritat barroca i recargada, gairebé aristocràtica
(que se m'excusi, si us plau, la falta de lèxic històrico-musical), però alhora
dinàmica i també totalment empàtica
amb la narració, per a les escenes en què el criats fan els preparatius per
a la gran festa. Ambdós cares d'aquest recurs retòric busquen, en definitiva,
arrodonir una seqüència en què els dos móns contrastats al llarg del film, es
troben en una total i inconscient harmonia i complementació. Tothom ocupa el
seu lloc, tothom és feliç. Society in perfection.
Un altre tema que es relaciona amb Ti, la música del poble, i que, com aquesta, té essència de trajecte, és el també secundari TS1, una música lleugera i alegra, composada per una melodia de corda aguda i un subtil piano de fons, que tampoc escapa de l'aroma de misteri que emana de totes les composicions del film. Situaria TS1, a l'espai intermig entre Ti i les melodies màgiques (TC1 dels objectes, M1 i TS1 de suspensió i revel·lació màgica), més properes al nou món que Griet descobreix, en tant que potencien el sentit simbòlic del camí que Griet recorre entre ambdós móns. Per això mateix, TS1 el Transitori apareix en dos moments del film en què ella camina pel carrer. El primer, quan ella arriba per primer cop a la casa dels seus nous senyors. El Ti que l'ha acompanyada des de la seva partida i deixa pas a TC1 i al seu misteri encuriosit, mentre ella recorre per primera vegada les estances de la seva nova llar. Primer sóna més neutre, en la línia del Ti, però a mesura que s'endinsa en la casa, i especialment al passar per davant del taller, es torna més agut i misteriós. Després d'un breu trànsit per un breu motiu d'objecte associat a la rajola que li regala el pare (quan la desa a l'habitació i més tard quan la troba trencada), al veure un quadre de La Passió, torna i es finalitza TS1 mentre es fica al llit, quan s'acaba el seu trajecte entre ambdos móns. La segona vegada que apareix el secundari TS1 és quan ella surt de casa i va cap a l'església, on es trobarà amb la família, el poble i Pieter. Es realitza, ara el trajecte a la inversa, doncs ja porta un temps tancada a la nova casa i relacionant-se només amb els individus que l'habiten. És una tornada al passat, als orígens, una retrobada amb els seus, i quan l'encontre es realitza la melodia es finalitza amb un fragment derivat del Ti, recalcant la integració de Griet.
Fins
aquí tot molt boniquet, màgia i descobriment, innocència i fascinació, temes
que es relacionen i complementen per a crear un complex entramat musical amb
l'únic objectiu de narrar-nos l'experiència interior de Griet. Però ai barrufets!
hi ha qui us vigila, tota bondat engendra recels i enveges, tota virginitat,
mesquinitat i perversió. Aquesta història té alguns pecadors, simples víctimes
del costat obscur, ofuscades per la gelosia, però té també el seu dimoni, un
llop, una aranya anomenat Van Ruijven que manipula tots els actors amb l'únic
fi de emborronar de gris tota blancor virginal. Així mateix, la banda sonora
té una sèrie de temes malèfics que intenten destruir l'idil·li musico-simbòlic
dels temes de progrés, i s'interposen en el procés de coneixement de
Griet, en l'assoliment del Tema Principal.
Així doncs, tenim un Tema Central,
TC3, que pertany directament al dimoni, i que concrectament només apareix
quan escup el seu verí subtilment, quan mostra la seva força malèfica i demostra
que els té a tots dins la seva telaranya, quan la seva acció té efectes
directes sobre la vida de al verge Griet. Això passa en dos instants, quan en
un sopar anuncia que vol que Griet surti en un quadre i quan l'intenta violar.
Amb la primera acció trenca momentàniament l'idil·li artístic entre Griet i
Vermeer; la segona, marca l'inici del desenllaç cap a l'expulsió de la protagonista.
En ambdós casos es provoca que el tema principal aparegui tímidament, força
debilitat, descomposat gairebé en forma de fragment
musical (moment 3 i 4). La música d'aquest tema TC3 Depredador,
és, al meu parer, de les més explicatives i gràfiques del film, amb dues melodies
que s'alternen i lluiten per a sobreviure, un caçador, a mode de cops de corda,
que vigila i ataca amb agressivitat, i una presa dèbil que deambula intentant
evitar el perill i escapar, un clarinet que fluctua en el fons.
Relacionats amb la tonalitat i significat tètrics de TC3 trobem TC4 i TS2. El primer és l'anunci de La Tragèdia, de l'aparició del mal (en abstracte) i les seves conseqüències. És un Tema Central amb naturalesa de moviment o trajecte, com el trànsit entre móns de TS1, d'ambient, com el Ti del poble. TC3 el Visionari ens avança els moments en què es produirà un fet transcendental en la història, que desviarà irremeiablement el rumb de la nova vida de Griet : el primer cop que ella visita a Ruijven (i ell s'encapritxarà d'ella), quan Vermeer cerca la joia robada (i es descobreix l'interès del pintor per la seva musa), i quan ella corre en busca de Pieter (i perdre la seva virginitat). En aquesta línia ambiental de mal auguri cal destacar també el Tema Secundari TS3, que transmet una sensació d'extranyesa, de malestar tens sense fi, i que sorgeix com a conseqüència de l'interposició dels temes malèfics. No és d'extranyar que la seva orquestració s'assembli força als temes màgics, com si en realitat es tractés d'una corrupció d'aquests. Apareix de forma purament anempàtica en l'escena de sexe entre Griet i Pieter, aconseguint en el seu contrast una sensació d'inconnexió i malestar d'acord amb els motius i sentiments profunds de Griet. En realitat, ella se'l folla per obligació, se sent forçada a triar el moment de la pèrdua de la seva virginitat, davant l'amenaça de Ruijven (TC3) i de la previsible fatalitat de la seva relació amb Vermeer (anunciada per TC4 i TS2). Establint un paral·lelisme emotiu amb aquesta escena, el tema TS3 el Molest també apareix quan els criats sopen la primera nit i senten la discussió dels amos, tot i que en una variació més desintegrada. D'alguna manera, s'està comparant la corrupció de l'amor entre les dues parelles legals del film (Griet-Pieter i Vermeer-Maria).
TS2
també presenta aquesta sensació de malestar, tot i que d'una forma totalment
diferent. Es correspon al benestar de Griet, a la seva confiança ingènua de
que tot anirà bé, que emergeix quan sembla que es consolida la seva relació
amb Pieter (i encara no plantejat la possible relació amb Vermeer), i més tard
quan la traslladen d'habitació i el seu idil·li artístic amb el pintor està
en el moment més càndid (i abans d'ésser pervertit per l'amenaça de TC3
i els auguris de TC4). Finalment, el tercer guerrer del mal és un motiu
sense sentit melòdic complet que ens marca tres moments de gravetat dramàtica
transcendental: la discussió amb Pieter, que l'intenta fer baixar del seu núvol
de musa; quan posa amb la perla davant una tela negra, exactament igual que
el retrat que destruirà la seva felicitat. I al final de tot, quan Ruijven queda
sol amb el quadre, atrapat per sempre més, pels efectes de la seva malícia,
en la bellesa eterna de Griet. Enfonsat, terrible però merescudament, en la
buidor infinita del pou del... Silenci.
© Manuel Pérez Riera, 2005
Temas del disco
1.
Girl With A Pearl Earring (02:17) 2. Griet's Theme (04:09) 3. A New Life (03:06)
4. The Master's House (03:18) 5. Camera Obscura (01:29) 6. The Birth Feast (02:46)
7. Cornelia (01:44) 8. Vermeer's Studio (03:08) 9. Winter Nights (02:07) 10.
Van Ruijven (03:33) 11. Home (01:14) 12. Colours In The Clouds (03:29) 13. The
Master Is Painting (02:06) 14. By The Canal With Pieter (01:46) 15. Catharina's
Pearls (01:23) 16. Colours In The Clouds (Strings) (03:27) 17. Girl With A Pearl
Earring (Reprise) (02:18) 18. Silence and Light (Piano Solo) (01:40) 19. Griet's
Theme (Reprise) (04:19) 20. Griet Remembers (00:59)
(*) Manuel Pérez Riera fue alumno de Conrado Xalabarder en la Universidad Pompeu Fabra y por el presente trabajo obtuvo Sobresaliente. Ha sido publicado en Mundobso con su consentimiento.