RATATOUILLE (2007)

Títol en castellà: Ratatouille

Director: Brad Bird

Música: Michael Giacchino

Filme de animación sobre un ratón de campo que viaja a París para triunfar como chef.

Per Débora Llamas (*)

1.- La pel·lícula

La pel·lícula Ratatouille és un film animat produït pels estudis Disney-Pixar i dirigit per Brad Bird, també director d'altres èxits de la productora com The Incredibles (04). Ratatouille és un film basat en la historia de Rémy, una rata de camp que, des de ben petit, té un do molt especial pels de la seva espècie; té un extraordinari olfacte i través d'ell és capaç de detectar quins són els diferents productes que conformen un menjar, i això l'empeny a tenir com a somni ser un gran xef. Aquesta benedicció olfactiva, però, no li dóna més que problemes a en Rémy i és que el fet de ser diferent l'allunya de la seva família; és un incomprès que ha d'acomplir el seu somni de cuinar sempre d'amagat. La seva voluntat de ser cuiner li dóna moltes alegries i és que mentre cuina Rémy és la rata més feliç del món, aquest sentiment de felicitat, però, es contraposa amb la tristesa per la no acceptació del seu pare que com a cap de la camada de rates és incapaç d'entendre el do del seu fill, i prefereix que es comporti com a una rata qualsevol. La història, però, evoluciona i és que en una de les intrèpides aventures de Rémy, queda al descobert el cau de les rates, la qual cosa obliga a tot el grup a abandonar la casa on estaven instal·lats. En aquesta fugida, Rémy vol emportar-se el llibre de Auguste Gusteau, un dels més importants cuiners de París i l'encarregat de despertar la seva passió per la cuina a partir de lema "tothom pot cuinar". En intentar salvar el llibre del recentment mort Gusteau, perd la pista de la seva família i es troba al centre de París tot sol, amb l'única companyia del fantasma d'en Gusteau. Davant de la desgràcia, és aquest fantasma qui anima al petit protagonista a conèixer el món parisí que tant havia desitjat i, perquè no, a conèixer com treballa un restaurant de veritat. Guiat pel propi fantasma de Gusteau, Rémy arriba al restaurant d'aquest i coneixerà al seu amic Linguini. La trobada entre aquests dos personatges no és en cap cas fàcil i és que Linguini, igual que Rémy, és un nouvingut al Restaurant i és el desconegut hereu del restaurant de Gusteau. Junts hauran de fer front al malvat nou xef del restaurant que vol fer desmerèixer tot allò que estava relacionat amb la figura d'en Gusteau. Rémy posarà el talent culinari i Linguini l'aparença humana per acabar amb aquest antagonista, i poder, així, recuperar la vertadera essència de Gusteau, però sempre havent de fer front, a sentiments com l'amor, l'enyorança o la confrontació.

Aquesta pel·lícula animada és un film meravellós creat a partir de la barreja de sentiments que totes les persones podem arribar a sentir en el nostre dia a dia. És una pel·lícula molt maca que té com rerefons ensenyar-nos que si perseguim un somni el podem aconseguir, i és que no ens hem d'aturar per les nostres limitacions perquè sempre es poden superar. Ratatouille és una clara mostra de treball en equip, de comprensió i d'humilitat i és per aquest motiu que és una pel·lícula que m'agrada molt perquè, al cap i a la fi, és molt més que una història per nens, sinó que és una representació de la vida mateixa on allò ideal no passa pel triomf en lletres majúscules sinó, simplement, per la satisfacció personal. En Rémy, el protagonista, ha d'enfrontar-se a una sèrie de relacions personals; la del seu pare que no entén perquè el seu fill ha escollit aquesta via tant lluny de la seva tradició familiar, la del fantasma d'en Gusteau que és el seu ídol i que ara està mort, l'amistat amb en Linguini que passa alts i baixos i s'ha d'enfrontar al problema amistat-amor etc. Totes aquestes relacions creen una barrera entre les expectatives i l'èxit i és el que fa de Ratatouille una pel·lícula emocionat, humorística i, alhora, especial.

2.- La banda sonora; marc general

La banda sonora de Ratatouille difereix molt del que seria la banda sonora d'una típica pel·lícula de dibuixos animats de Disney. Es tracta d'una banda sonora molt especial creada per un especialista en el tema com és Michael Giacchino, compositor neoyorquí encarregat de deleitar-nos amb altres meravelles com la banda sonora de sèries d'èxit mundial com Lost (04) o Alias (01). Giacchino ha estat capaç de traslladar tots i cada un dels conceptes inscrits a la pel·lícula a la seva música i és per aquest motiu que la banda sonora de Ratatouille és especial perquè ens trasllada, en tot moment, al sentiment dels personatges, a la joie de vivre o a la impotència que poden arribar a sentir a cada moment del film. Tota la banda sonora, està composada sense oblidar que la pel·lícula es situa a París; cada una de les notes musicals que apareixen fan referència, en tot moment, al poble francès i a la seva sofisticació, quelcom que aconsegueix només afegint acordions a les melodies. La banda sonora del film és com els plats que prepara el propi Rémy; tenen una base austera i coneguda per tothom, però alhora de barrejar els diferents elements, en mestissar-los, sofistica el plat, i en donar-li el seu toc final peculiar, el que fa és elevar allò conegut per tothom a un estadi diví. Amb tot això, la banda sonora de Ratatouille està composta per músiques que exalten els sentiments de la persones, músiques que es mouen per diferents nivells dramàtics i on, en cap moment, es pot desxifrar una piràmide de poder que ens marqui la jerarquia del nivell sonor. Els temes es repeteixen més o menys vegades al llarg de Ratatouille però això, en cap moment, estableix una jerarquia entre els temes sinó, més aviat, entre els diferents nivells dramàtics que composen el total del film. Aquesta jerarquia de nivells dramàtics, amb diferents músiques per a cada un d'ells, fa que aquesta s'aparegui, en tot moment, com a quelcom essencial per a la comprensió de la història, tant en el seu conjunt com en cada avenç argumental. Tot i això, trobem que la música que s'emplea al film és, en línies general, creativa, perquè el que fa és ressaltar allò que els personatges senten i, per tant, ens ajuda a poder entendre quin és el sentiment de cada un dels personatges i quina és la seva evolució. Els sentiments dels personatges són els que són i pel propi devenir de la història en seria possible saber que és el que senten i, per tant, la música estableix un relació emocional amb la història. Així, sense aquesta tipologia de música, seria difícil arribar a comprendre tots i cada un dels nivells que té Ratatouille i seria, molt complicat, entendre quina és l'evolució de cada un d'aquests. Tot i això, amb una música semblant, de la mateixa temàtica, es pot arribar a entendre la pel·lícula perquè la existent no és ineludible i pot substituir-se per una altra. La banda sonora de la pel·lícula ens ajuda a comprendre allò que Ratatouille ens vol transmetre perquè, en definitiva, la música és l'estat anímic dels personatges.

A Ratatouille podem dir que la música es caracteritza per ser força clara des d'un punt de vista temàtic, la qual cosa ens empeny a comprendre quin és el devenir d'un personatge i, sobretot, de quin personatge es tracta. Així, els diferents nivells del sentit de la música fan referència, en la seva majoria, a situacions anímiques. La música, en principi, no té la pretensió de fer la diferència, que seria molt més obvia, entre humans i el món de les rates, sinó que la pretensió de la banda sonora de Ratatouille va molt més enllà, i ens parla d'uns sentiments que no tenen barreres gremials. D'aquesta manera, a Ratatouille podem diferenciar nivells dramàtics com la felicitat, l'amenaça, l'amistat, la solitud, l'amor… La majoria d'aquests sentiments parteixen, en un principi, d'un personatge(s) concret però, tal i com analitzarem més endavant, l'evolució narrativa del film portarà a altres individus a fer-se partícips d'aquesta música. Aquesta possible incorporació dels personatges és possible en la mesura que la música envaeix tot l'espai de l'acció i tots els personatges hi queden abnegats. Aquest envaïment de tot l'espai, no va en la mateixa línia que les pel·lícules més tradicionals de la factoria Disney, i és que en cap cas la música va avançat per l'espai fins el punt que tots canten la mateixa cançó a l'uníson. La banda sonora de la pel·lícula va molt més enllà d'això i, per tant, pateix una evolució que va de la mà de l'argument del film.

3.- La banda sonora; desenvolupament

Tal i com he comentat al punt anterior, la banda sonora de Ratatouille es conforma per diversos temes que fan referència a diferents sentiments que estan inscrits en la personalitat dels diferents personatges. Tot això fa que a la banda sonora de Ratatouille regni una distribució on no existeix una jerarquia de temes més importants que els altres sinó, simplement, una cohesió de diferents nivells dramàtics que tenen, cada un d'ells, uns temes corresponents. Habitualment aquest sistema de distribució es caracteritza per utilitzar música no integrada però Ratatouille n'és una excepció. I és que la música de Ratatouille és, generalment, música integrada que s'arrela amb la pel·lícula, on existeix una intercomunicació entre els dos elements, i sense la qual l'escena perdria part de la seva essència. I és que no estem parlant d'una música qualsevol, sinó d'una música concreta que retroalimenta, en tot moment, el film. A Ratatouille l'argument, els conceptes, allò més dramàtic, va avançant durant la pel·lícula de la mà de la banda sonora, i és que aquests dos elements han de treballar en tot moment plegats, ja que només així s'aconsegueix donar un sentit total a la història. En cap cas, podríem agafar la música d'un nivell dramàtic i col·locar-ho a un altre lloc perquè no funcionaria, és el sentiment que evoca la cançó el que fa que l'escena funcioni.

• 3.1.- Distribució musical

Partint de que la distribució musical del film segueix aquest sistema, hi ha alguns temes que podrien rebre noms molt diferents però la meva denominació va en funció d'aquests sentiments i, en algun cas, en relació del personatge que n'és portador. Seguint aquesta línia i perquè es comprengui quina és la meva interpretació del banda sonora de Ratatouille començaré, tot seguit, a presentar cada un dels temes.

Una de les músiques mes importants al llarg del film és el que jo anomeno La música d'en Rémy. La música d'en Rémy està composada per un tema que exalta el sentiment de felicitat i, per tant, també podria rebre la denominació de tema de la felicitat. El fet que jo l'identifiqui amb música d'en Rémy és quelcom molt senzill i és que estem davant d'un tema que apareix només quan ell experimenta la felicitat i, per tant, podem dir que aquesta música es relaciona únicament amb el protagonista del film. Una altre de les músiques importants al llarg del film, i que és molt important per comprendre quin és l'objectiu de la història és la música de rates. Aquesta música també rep un nom de col·lectiu perquè està conformada per dos temes diferents que també són exclusius d'un gremi. Aquesta música està composada per dos temes diferents un que anomeno el d'amenaça i un altre que és el dels lladres. El fet que sigui una música exclusiva de rates no impedeix que les rates puguin arribar a formar part d'una altra música i sentiment perquè aquests temes són exclusius de les rates i no pas les rates d'aquests temes. Seguint amb aquesta línia de sentiments a la pel·lícula trobem el que jo identifico com la música d'amistat. És un tema que denota la unió de dos personatges, que a partir d'aquest punt gaudiran de la convivència plegats. És un tema molt peculiar, tal i com comentaré més endavant i és que en un principi sembla que sigui una música que es limiti a dos personatges concrets però és un sentiment del que tothom hi pot participar. Com a contraposició d'aquest tema de l'amistat, també podem identificar al film la música de la solitud. Tot i que siguin dos sentiments, en principi, contraris, no estem davant d'un contratema sinó que més aviat és una música que se'n deriva dels problemes de la música anterior..

Malgrat que ja hem parlat de molts sentiments, no podem obviar el sentiment més important de la vida; l'amor. Aquesta música de l'amor està integrada en un nivell dramàtic una mica secundari però no per això és menys important al transcurs de la pel·lícula. Un altre nivell dramàtic que és encara més secundari que l'amor és el que identifico com la música d'Ego. Són els temes dedicats a un dels possibles (o no) antagonistes del film i es, per a mi, una de les músiques més peculiars de tot el film. Finalment podríem parlar de la música de joie de vivre que és la mostra de la felicitat màxima que es pot arribar. És un dels temes que més es repeteix al llarg del film però en cap cas és el tema principal (ja que tal i com hem dit no hi ha jerarquia de nivell sonor).

Una vegada ja s'han fet cinc cèntims dels diferents nivells dramàtics o sentiments integrats a Ratatouille ja podem analitzar, una per una, quina és la incidència de les diferents músiques. També és necessari, però, parlar de la importància dels silencis en i és que en una pel·lícula on més del 70% està cobert per música, és molt important analitzar aquells moments on no hi apareix i que s'aconsegueix amb això.

3.1.1.- La música de les rates

És la primera música incidental que apareix en el film i és que respon a la presentació dels personatges i més concretament, del col·lectiu de les rates. Aquesta música està composada per dos temes que tenen com a funció essencial descriure quins són els dos sentiments al que s'han d'afrontar les rates. És una música que en principi funciona com a col·lectiu i que exalta els comportaments bàsics de les rates. Un dels temes és el de l'amenaça, al que s'han d'enfrontar les rates degut a la seva relació amb els humans, l'altre tema és el dels lladres, que és bàsicament el mode de viure de les rates. Si comencen analitzant els temes de l'amenaça, apareixen moltes vegades al llarg del film en tant que el col·lectiu o en Rémy, com a subjecte individual, es troben amenaçats per la presència humana aniquiladora. Aquesta música apareix quan les rates són descobertes a la cuina de l'àvia al camp. És una música que va agafant intensitat a mesura que són més les rates que es troben en perill i és que a l'inici són només Rémy i el seu germà, però després ho és tota la camada. Un altre tema que segueix la mateixa tònica es repeteix quan en Rémy cau dins la cuina de Gusteau's. Aquest tema entra en batalla amb la música d'en Rémy, però ho analitzaré més endavant. Aquesta temàtica de música d'amenaça de les rates la podem trobar una altra vegada quan Rémy es capturat pel xef Skinner després d'haver intentat escapar. Aquesta música d'amenaça sempre és una música clarament de persecució que exalta l'acció, es limita a reforçar que corren per fugir. El que succeeix, però, és que quan s'aplica a Rémy, no només s'incideix en el nivell de l'acció, sinó que és un clar exemple de que la música també pot incidir en el tema emocional; ja que quan és Rémy el que escapa la música d'amenaça no es limita només a reforçar l'acció sinó que també té una indicidència en el nivell emocional, en el sentit que el vèiem molt angoixat. Que la música d'amenaça quan s'aplica al col·lectiu sigui només d'acció i quan s'aplica a Rémy també afecti a nivell emocional, és quelcom molt comprensible si entenem que el que més importa de la pel·lícula és l'evolució dels sentiments del protagonista, les seves preocupacions, la seva vessant més humana com a rata. La música de l'amenaça sempre que apareix ho fa a un nivell sonor molt important, i és el que realment fa possible que l'espectador prengui consciència de la situació de perill.

L'altre tema de la música de rates és el dels lladres. En aquest cas, si que podem parlar d'una música que es limita a l'acció ja que, aparentment, actua de la mateixa forma quan s'aplica al col·lectiu de rates i quan s'aplica a Rémy. És una música que representa molt bé la trapelleria i peripècia d'aquests animals. Els temes de les rates com a lladres són com el soroll que fan les potes de la rates en tocar al terra; es mouen ràpid i amb ritme. És una música que serveix per presentar-nos la vida de les rates i que també es fa servir molt quan en Rémy es posa a robar, ja serveix per mostrat com cau al nivell més bàsic de la seva vida com a rata. Quan s'aplica aquest tema a Rémy podem dir que, en certa mesura, està repercutit perquè perd el seu significat inicial per convertir-se en una crítica contra el personatge; és contrari al que el propi Rémy diu que vol fer a la vida i aquesta caiguda serveix per recordar-li al mateix protagonista que s'està comportant com una simple rata i que amb això desmereix tot el que fa. Així, podem dir que tot i que aparentment semblava que el tema dels lladres es limitava a l'acció, quan se l'aplica a Rémy adquireix un nivell emocional que serveix per exaltar críticament el comportament que duu a terme.

Dins del que és la música de les rates, també és pot destacar un tema diegètic que sona quan Rémy torna al nou cau de la família. La música, que és una falsa diegesis, prové de la banda de les rates i és un tema únic. És una de les poques músiques diegètiques que apareixen a la pel·lícula i la seva justificació, a banda de representar el mode de divertiment de les rates, es justifica, a si mateixa, en el fet que és la música que els hi agrada escoltar a elles.

3.1.2.- La música d'en Rémy

Es tracta d'una tema molt recurrent al llarg del film i que sempre té com a objectiu principal exaltar la felicitat que sent en Rémy. És una música que es presenta de forma variada en algunes escenes de la pel·lícula, però que en cap cas és repercutida perquè sempre fa referència al mateix sentiment de felicitat, que pot estar més o menys exaltat. Aquest tema es limita, en tot moment, a la felicitat de la rata i és per aquest motiu que cal diferenciar-lo de la música de la joie de vivre. Hi ha, però, moments puntuals en que la música d'en Rémy es veu afectada pel fragment de la tornada de la joie de vivre que, en aquest cas, es troba variada i és més solemne i no tant intensa com al final. La música d'en Rémy, apareix per primera vegada quan el fantasma de Gusteau anima a la rata a pujar per un bloc de pisos per descobrir una veritable ciutat. Aquesta música va agafant més intensitat a mesura que la rata va ascendint pel bloc de pisos fins arribar al terrat on descobreix París (va poc a poc conformant-se com la música dominant al nivell sonor). En descobrir París i la Tour Eiffel, el que hauria de ser una música d'exaltació màxima de la música d'en Rémy, passa a fusionar-se amb el que és la música de la joie de vivre que d'una forma molt austera ens mostra que s'ha arribat a la felicitat màxima d'en Rémy (està al mateix nivell sonor que l'ambient i no ressalta per sobre). Arribats a aquest punt, ens podríem plantejar que la música de la joie de vivre no és més que un altre tema d'en Rémy, però, tal i com analitzarem més tard, és difícil reduir aquest tema sola felicitat d'una sola persona. Aquest ascens a París és el moment de presentació de la música d'en Rémy però, en tot cas, és una música que es repeteix al llarg del film diverses vegades i sempre amb les mateixes connotacions. Aquesta música, però, també es caracteritza per establir una relació amb la joia de cuinar i, també, per ser un tema que tendeix a barrejar-se amb d'altres o bé per l'emfatització o bé en forma de batalla. La batalla a la que faig referència, la trobem, també, a la primera part del film quan la música d'en Rémy es bat en duel amb el tema de les rates de l'amenaça. L'escena on es produeix aquest duel és quan en Rémy entra per primera vegada a Gusteau's, i veu com en Linguini està malbaratant una sopa. En aquell moment per la impotència cau, accidentalment, dins la cuina que està plena d'humans. En aquell moment es comencen a barrejar els temes variats de l'amenaça i el d'en Rémy, i és que a ell mateix li entren en contradicció dos sentiments; el de sentir-se amenaçat perquè com el descobreixin el mataran i la felicitat de poder trobar-se a la cuina del seu ídol. La batalla, en tot moment, és molt intensa i es barreja, puntualment, amb el fil musical del restaurant quan aquest surt a la zona de taules. La batalla és molt dura, i depenent de si es troba més o menys en perill es van intercalant amb més o menys intensitat els dos temes. Finalment, i gràcies a la col·laboració del fantasma de Gusteau acaba imposant-se el tema d'en Rémy. Aquest tema una vegada s'imposa també evoluciona i és que quan es sent lliure el tema es poc intens i la música està formada per poc instruments. En decidir, però, arreglar la desfeta d'en Linguini amb la sopa, la música d'en Rémy agafa cada vegada més intensitat, primer s'uneix l'acordió amb altres instruments, i assoleix la seva màxima expressió quan s'uneix la melodia dels saxos que donen força i potència al tema. Aquest es tracta d'un dels nivells dramàtics més importants del film tot i que no tornarà a aparèixer perquè es tracta d'un tema de felicitat exclusiva d'en Rémy i, per tant, quan els que intervinguin en el sentiment de felicitat siguin més la música escollida ja no serà la d'en Rémy sinó la música de la joie de vivre.

3.1.3.- La música de l'amistat

Es tracta d'un tema que relaciona directament als dos protagonistes; en Linguini i en Rémy. Es tracta d'una música que poc a poc va agafant força, i que té molt ritme i es propera a un swing. No és només una música d'amistat entre dos persones, sinó que es va més enllà i es converteix en una música de creació, de companyarisme. La primera vegada que apareix aquest tema, és quan en Linguini deixa lliure a la rata després d'haver fet un acord per ajudar-se. La reacció instintiva de la rata, però, no és una altra que marxar moment en que es sent un breu fragment de la música de les rates dels lladres. Rémy, però, que s'estima el gest que ha fet en Linguini decideix ajudar-lo i torna als braços de Linguini per començar una nova aventura plegats. Aquesta música comença a aparèixer en aquest moment i es consolida quan ja estan dins de casa. La música, però, torna a aparèixer més endavant al film i pren força en l'escena en que en Rémy intenta dominar a en Linguini per poder cuinar. Es tracta d'una música molt potent, molt més que en l'escena anterior i això es nota amb un nivell sonor musical molt més important i també amb una major intensitat a l'hora de ser tocada; és un tema variat del primer que té més força perquè està més exaltat tal i com succeeix amb la seva amistat. El ritme que té aquesta música va més enllà de l'amistat i és que fa referència a tot el moviment que hi ha a cuina, al menjar i és que la seva amistat està basada en la cuina, en la creació culinària que els dos junts porten a terme. Altres moments on apareix la música de l'amistat és quan ell decideix confessar, a tot l'equip del restaurant, qui és realment el xef i l'encarregat d'haver meravellat als crítics culinaris. En aquest moment la música que podem sentir és el mateix tema auster però esperançador que es sent a l'inici de la seva amistat quan la rata es repensa marxar i torna al seu costat. El tema, però, no arriba a evolucionar com ho fa a l'escena anterior i és que aquesta declaració s'acaba entrellaçant amb la música de la solitud que acaba guanyant la partida. Malgrat que dóna la sensació, en tota la pel·lícula, que aquesta música és exclusiva dels dos personatges, a mesura que avança l'acció ens adonem que es tracta d'un sentiment que va més enllà d'aquests. Una mostra d'això, és gairebé al final del film quan totes les rates decideixen ajudar al seu amic Rémy perquè pugui cuinar pel gran crític Anton Ego. En aquest moment les rates perden la condició de rates que les havia caracteritzat durant tot el film, i en adquirir aquest sentiment de solidaritat i reconèixer l'amistat entre en Linguini i en Rémy ells també passen a formar part d'aquest sentiment. El tema però, no es repeteix de forma idèntica sinó que en aquest cas és una clara variació del tema on en participar-hi més gent també hi ha més instruments i, per tant, la música és molt més intensa i la melodia que passa a ser el centre d'atenció del nivell sonor del moment.

3.1.4.- La música de la solitud/decepció/tristesa

Els temes de la solitud són una sèrie de músiques a nivell emocional que es dediquen, bàsicament a exaltar emocionalment el sentiment de soledat que tenen els personatges. En principi, és una música exclusiva d'en Rémy perquè és el personatge que primer coneixem. Un dels temes de la solitud és quan en Rémy cau a la claveguera i es veu sol amb l'única companyia d'un llibre mig estripat. És una música que queda en un segon pla en el nivell sonor i d'una composició diferent a la resta. La música torna a aparèixer quan en Linguini i en Rémy s'enfaden i és, bàsicament, una mostra del patiment humà. Quan sembla però, que la música és exclusiva d'en Rémy ens adonem que és un sentiment i, per tant, una música que poden arribar a sentir altres personatge. Així, a l'escena en que en Linguini confessa als seus companys que el xef és una rata veiem com cada un d'ells abandonen el restaurant acompanyats d'una música de solitud, de decepció, de tristessa interior tot pensant inicialment que és el sentiment que té la rata (que també el té), el que succeeix és que quan Collette abandona el restaurant la música també la segueix en aquesta impotència, tristesa, decepció… Aquest és el punt que serveix per determinar que no és una música exclusiva d'en Rémy i que és un sentiment que el comparteixen altres personatges. D'aquesta escena cal remarcar el fet que un tema d'amistat variat i molt contingut s'acabi convertint en un tema de solitud ja que, en certa mesura, s'uneixen els dos temes però en cap moment no hi ha una batalla entre els dos sinó que quan acaba un començar l'altre.

3.1.5.- La música de l'amor

Aquesta música és exclusiva, en tot moment, a la vivència que protagonitzen Linguini i Collette que, poc a poc, van enamorant-se un de l'altre. Podem dir que hi ha temes diferenciats que responen a moments diferents de la relació. Si fem referència al primer tema d'amor que apareix, podem dir que fa clara referència al procés d'enamorament, que és un procés lent i que, com gairebé tot, es gesta entre fogons, quelcom que reflecteix molt bé la música. En certa manera, aquest tema podria col·locar-se en el nivell dramàtic de la cuina i és que és un tema que només apareix mentre els dos cuinen plegats i que no torna a aparèixer més. Tot i això, és més convenient identificar-lo com el tema de l'amor perquè es cuina moltes vegades al restaurant però aquesta tipologia de música només apareix quan ho fan plegats. Tot i que és un nivell dramàtic força secundari, és important i apareix per primera vegada quan ella li està ensenyant a ell els secrets que té la cuina. En aquesta primera aparició la música està a un nivell sonor força baix i és que la protagonista és la veu de Collette que li explica que ha de fer a en Linguini, el qual comença a enamorar-se d'ella i, per tant, la música és pudorosa. Més endavant trobem la música dedicada a escena del petó i que només té sentit aquí, aquesta música, però, crea un punt d'inflexió en el que serà la música que se'ls hi donarà a ells dos, i és que si en el primer tema dominava el ritme de cuina, en el tercer, que apareixerà després del petó, trobarem una melodia amb ritme de cuina però molt més. Malgrat de ser un nivell dramàtic secundari té diversos temes dedicats. Això és quelcom que li extreu força i és que si tot l'amor fos un mateix tema variat se li estaria donant més importància a aquest nivell dramàtic perquè se n'identificaria una continuïtat en la mateixa melodia, mentre que d'aquesta manera hi ha una continuïtat argumental i d'emocions però amb diferents temes.

3.1.6.- La música d'Ego

És el nivell dramàtic amb menys importància. El màxim antagonista del film, Skinner, no té melodia, en canvi trobem que aquest home si que en i és una música tenebrosa que fa referència al desconegut. El fet que Anton Ego tingui música i el xef Skinner no és quelcom que, en certa manera, fa que estigui més integrat ja que Skinner no participa de cap de les músiques en canvi aquest personatge sí. Tal i com he anomenat, és el gran desconegut i té una música tenebrosa que el defineix de forma extraordinària. La música només apareix quan ell hi està present exceptuant l'escena en que entra al restaurant disposat a sopar on deixa la seva melodia i només queda cobert pel fil musical del propi restaurant. Des del moment, però, que l'Ego prova el ratatouille perd la seva música i n'adquireix una de retorn a l' infància. És una música molt neutre que poc a poc s'acaba convertint en la música de la felicitat màxima. El més important d'aquest nivell dramàtic és el fet que en quedar meravellat pel Ratatouille el crític ens mostra la seva part més tendra i, d'aquesta manera, abandona la seva música tenebrosa perquè ja coneixem quelcom de la seva persona quan abans no era més que l'ombra d'un temut crític. La seva música es commensurada com la seva persona, i és per aquest motiu que el nivell sonor és molt equilibrat. Cal destacar que es tracta d'un tema que fa referència al que senten els altres respecte a ell, és a dir, el defineix a ulls dels altres alhora que ho fa d'ell mateix. I és que ell tampoc no s'acabava de conèixer del tot i no és fins que succeeix això que és capaç de fer una autocrítica.

3.1.7.- La música de la joie de vivre

És el tema que més sona al llarg del film i fa referència a la felicitat absoluta que tots els protagonistes cerquen d'una o altra manera. La primera vegada que apareix ho fa variada i en forma de fragment. Tal i com ja he comentat, apareix en el moment de l'ascensió a París i es converteix en un fragment que s'intercala amb la música d'en Rémy. Aquest fragment, que és una versió força austera del tema i a un nivell sonor poc intens, serveix perquè ens puguem avançar a allò que succeirà i que puguem prendre consciència que el camí de la felicitat que agafarà Rémy anirà molt més enllà d'aquella teulada de París. Fins aquest punt, no sabem de la importància del tema perquè només hem sentit la tornada. Un dels moments però, en que es torna a repetir el tema és quan en Rémy i en Linguini triomfen per segona vegada a la cuina amb la creació d'una vella recepta fracassada d'en Gusteau. Aquest tema, no apareix mentre ells cuinen sinó que ho fa quan els diferents clients proven els plats i queden fascinats. Tot l'equip de la cuina es fa ressò d'això, i la música que abans havíem sentit en fragment ara es reprodueix de forma àmplia, tot i que encara no està en tot el seu esplendor. Aquest moment de màxima esplendor, no arriba fins que el tema musical envaeix tot el nivell sonor i quan la música comença a ser cantada i això succeeix quan en Linguini hereta el restaurant. Qui posa veu a la cançó és Camille, una jove cantautora francesa que aconsegueix donar-li a la melodia un aire a la nova cançó de l'època, la qual cosa permet exaltar encara més la força de la melodia. Ara sí que és un moment de felicitat màxima per a tothom; per en Rémy que veu com el seu amic és l'hereu, pel propi Linguini i també per tots els integrants de la cuina que veuen com el malhumorat xef és acomiadat de la seva feina. Aquesta escena, és la clara representació d'aquesta joie de vivre, d'aquesta felicitat màxima. Si bé a l'inici podíem creure pel fragment inicial que aquest tema en ser de felicitat podia anar inclòs dins la música d'en Rémy, aquesta escena és la clara mostra de que aquesta música va molt més enllà perquè es refereix a la felicitat màxima i del col·lectiu.

Aquest tema torna a aparèixer al film, i ho fa en l'escena més rellevant que suposa el triomf total dels ideals d'en Linguini i en Rémy. Aquesta música comença a sonar en la seva versió més simple una vegada l'Ego ja ha quedat meravellat pel plat de ratatouille que ha menjat, i, poc a poc, va prenent la força que la caracteritza per acabar culminant en el títol de final. En el camí del restaurant al títol de The End, trobem que les imatges que veiem són el més pur reflex de la felicitat de tothom, una felicitat que no passa per l'èxit empresarial i si per l'èxit personal, l'assoliment d'uns objectius auster basats en el treball diari i en la dedicació personal. La lletra de la música en sí ja és una oda al que tots els personatges estimen la vida; tenen el seu propi restaurant, ha triomfat l'amor, l'amistat, la confiança.

3.1.8.- El silenci musical

Ratatouille en ser una pel·lícula animada té més d'un 70% de moments musicals i això porta a plantejar-se que succeeix en els moments en que no hi ha música. En el cas concret d'aquesta pel·lícula sobte que en els moments de major intimitat, en alguns dels moments més vital destaca l'absència de música, la qual en alguns moments es pausa durant un segons perquè succeeixi quelcom i després continua normalment. Moments d'intimitat molt destacats absents de tema musical són moments clau en el film com quan en Linguini confessa a en Rémy que es incapaç de tirar-lo al Sena, quan el pare d'en Rémy ofereix la seva ajuda al seu fill, quan en Rémy li diu en paraules a en Gusteau que en Linguini és el seu fill, quan l'Ego fa l'acció de posar-se a la boca el primer tros del plat de ratatouille…Així, en tots els moments claus de la pel·lícula, els quals es deriven sempre en una emoció causa-conseqüència, el fet de no posar-hi música el que fa es emfatitzar l'acció i és quelcom que reforça en sí tota la banda sonora. Perquè aquest silenci encara li dóna més importància a la melodia en forma de sentiment que esdevindrà com a conseqüència, ja que, al cap i a la fi, aquests silencis són punts d'inflexió que atorguen la importància que es mereix a la banda sonora.

• 3.2.- Altres elements

Si bé els temes essencials de la banda sonora de Ratatouille ja han estat tractats al llarg d'aquest anàlisi, no ens podem oblidar de comentar altres aspectes que conformen la banda sonora de la pel·lícula i que es mereixen atenció. Si parlem en línies generals dels temes que apareixen a la pel·lícula i de l'origen d'aquests, la música utilitzada és, generalment, música original que està creada pel film i que, en tot moment, ens endinsa a l'essència d'aquest. Només hi ha un cas de música preexistent que es dóna a l'inici del film (i ja apareix sobre la careta de Pixar). La música que s'empra en aquest cas és la Marsellesa i malgrat que podria ser concebut com a tema inicial de la pel·lícula des del meu punt de vista no es tracta d'això i és que, al cap i a la fi, és com quelcom anterior a aquesta que no és més que una falsa diegesi d'un telediari francès que està informant sobre Gusteau. No apareix en cas ni sobre Walt Disney presents ni encara molt menys sobre el títol de la pel·lícula, és quelcom previ que, per tant, no es pot titllar, en cap cas, de tema inicial.

Tot i que a Ratatouille no hi ha un tema que es pugui considerar per si mateix inicial, sí que trobem que hi ha un tema final que és el que apareix sobre els títols de crèdit. Si bé el més habitual seria que el tema final del film fos el tema de la joie de vivre trobem que, en aquest cas, Giacchino no aposta per això i és aquest el motiu pel qual el tema final és un tema nou, que descobrim en aquell moment. Si bé és cert que el tema en sí és nou, respecta totes les normes establertes al llarg del film i és una melodia que pot veure's com una fusió de totes les anteriors. És una melodia en si mateixa molt animada, parisina, però que alhora integra l'emoció de la felicitat i també el concepte de les rates que és potser un dels més exaltats. És un tema final que es podria qualificar com el sentiment d'aquestes rates que, en certa manera, s'han humanitzat, que comparteixen la seva bona vida amb els humans però que alhora mantenen la vessant trapella de la seva espècie; una clara fusió dels mestissatge amb el que culmina la pel·lícula.

Un altre dels aspectes a comentar és que, per norma general, tota la música que s'empra a la pel·lícula és incidental a excepció d'uns temes que juguen un paper molt secundari com pot ser; el fil musical que té el restaurant en la seva zona de taules, el so que emeten una banda de músics o la música que pot emetre la televisió. Són temes que per si mateixos no estan integrats en un nivell dramàtic concret i que en tot cas són músiques d'acompanyament molt puntuals que es podrien clarament canviar per unes altres. La importància en el gruix de la banda sonora és mínima i no responen a música integrada perquè són excepcionals. Si tornem a parlar de les línies generals de la banda sonora de Ratatouille cal que remarquen que en tot cas estem davant d'una música empàtica que, tal i com s'ha pogut veure a l'anàlisi de cada un dels nivells argumentals, sempre estableix una relació paral·lela amb els personatges i en cap cas una de contrària que vagi en contra dels personatges. Seguint en aquesta mateixa línia, la música sempre està present en el mateix nivell argumental que la pel·lícula i és que pot semblar que la música ens remet als anys 60 però ens és difícil de situar la història a l'actualitat o fa 20 anys enrere i és que, al cap i a la fi, és una època contemporània però no sabem quan. Així, podem assegurar que existeix aquesta sincronia entre el nivell argumental i la música.

Amb tot aquests elements la banda sonora de Ratatouille és una clara mostra de que es pot fer cinema d'animació d'una altra manera. Estem davant d'un molt bon exemple de banda sonora i és que no podem obviar que es tracta d'un dels elements més importants del film; un dels pilars mestres de la construcció de la pel·lícula.

© Débora Llamas, 2008

Temas del disco

1. Le Festin (02:51) 2. Welcome to Gusteau's (00:38) 3. This Is Me (01:42) 4. Granny Get Your Gun (02:02) 5. 100 Rat Dash (01:48) 6. Wall Rat (02:41) 7. Cast Of Cooks (01:41) 8. A Real Gourmet Kitchen (04:19) 9. Souped Up (00:51) 10. Is It Soup Yet? (01:17) 11. A New Deal (01:57) 12. Remy Drives A Linguini (02:27) 13. Colette Showes Him Le Ropes (02:57) 14. Special Order (01:59) 15. Kiss & Vinegar (01:54) 16. Losing Control (02:02) 17. Heist To See You (01:46) 18. The Paper Chase (01:44) 19. Remy's Revenge (03:24) 20. Abandoning Ship (02:56) 21. Dinner Rush (05:00) 22. Anyone Can Cook (03:14) 23. End Creditoulles (09:17) 24. Ratatouille Main Theme (02:09)

(*) Débora Llamas fue alumna de Conrado Xalabarder en la Universidad Pompeu Fabra y por el presente trabajo obtuvo Sobresaliente. Ha sido publicado en Mundobso con su consentimiento